Agbar ha organitzat, juntament amb la Reial Acadèmia de Ciències Econòmiques i Financeres (RACEF), l’acte de presentació de l’informe “L’aigua al món – El món de l’aigua (L’aigua en un món global i sota el canvi climàtic)”, de Jaime Lamo de Espinosa, exministre d’Agricultura i acadèmic de número de la RACEF.
En l’acte, hi ha participat el president executiu d’Agbar, Àngel Simon, el qual ha destacat que “aquest treball és una mostra del compromís de totes dues organitzacions amb les diferents institucions, el coneixement i la cultura, i també amb els 17 Objectius del Desenvolupament Sostenible (ODS) definits per les Nacions Unides, la consecució dels quals s’ha de basar en la col·laboració publicoprivada”.
Per la seva banda, Jaime Lamo de Espinosa ha reclamat un pacte d’Estat sobre l’aigua al marge de qüestions polítiques i territorials, que recuperi el pla de connexió de conques per equilibrar la distribució dels recursos hídrics sota un criteri estrictament tècnic en uns moments en què el canvi climàtic exigeix una intervenció urgent.
“Avui resulta evident que Espanya necessita un gran pacte d’Estat sobre l’aigua que condueixi a un pla nacional de conques hidrogràfiques i, sobre aquesta base, a un altre pla nacional de regadius. I tot això, amb la perspectiva de diverses legislatures, que tregui del debat polític aquests temes tan essencials per a la vida econòmica i social d’Espanya”, assegura Lamo de Espinosa al seu informe.
“Espanya no és un país sec pel que fa al seu nivell de precipitacions i aigües subterrànies, sinó que ho és pel que fa a la seva distribució capritxosa. El problema es podria produir si no disposéssim d’aigua, però no és el cas. Per a una població d’una mica més de 44 milions d’habitants, l’escorriment anual del nostre país llança una dotació d’uns 2.500 m3/habitant i any, una xifra que podem comparar amb els 1.000 m3 que defineixen un índex ple de desenvolupament, incloent-hi les necessitats agrícoles i industrials. Hi ha aigua, incloses les aigües subterrànies. Pot ser que no l’hàgim sabut distribuir. Estem davant d’un problema de governança de l’aigua”, argumenta l’acadèmic.
En el seu informe, Lamo de Espinosa insta les diferents administracions i la comunitat científica a reflexionar sobre la conveniència de connectar les conques amb excedents (Nord, Duero, Tajo i Ebre) amb les que presenten escassetat (Pirineu Oriental, Xúquer, Segura, Guadalquivir i Sud), així com a la connexió entre Duero i Tajo i entre Tajo i Guadiana. Així mateix, reclama un increment substancial de la inversió de l’Estat en infraestructures hídriques.
“El nostre estrès hídric exigeix més eficiència en l’ús del recurs, més dotació d’embassaments, més inversions en manteniment i l’eliminació de pèrdues en les xarxes d’abastament. No obstant això, Espanya només inverteix en infraestructures de l’aigua un 0,11% del seu PIB, mentre que França, Itàlia, Alemanya o el Regne Unit, que no pateixen tant l’aridesa i l’estrès com Espanya, dupliquen aquest percentatge, amb un 0,25% del seu PIB.”
En l’acte, que ha tingut lloc a la seu de Foment del Treball a Barcelona, també hi han participat Jaime Gil Aluja, president de la RACEF, i els acadèmics Francesc Granell i Ramón Tamames. Aquests últims han ressaltat que els populismes que s’estan posant “de moda” a Espanya posen en risc un model que funciona amb criteris d’eficàcia i eficiència, i han considerat la necessitat de l’existència d’un regulador de l’aigua únic i independent a Espanya, com ja tenen altres països, com és el cas de Portugal.
En l’acte, hi ha participat el president executiu d’Agbar, Àngel Simon, el qual ha destacat que “aquest treball és una mostra del compromís de totes dues organitzacions amb les diferents institucions, el coneixement i la cultura, i també amb els 17 Objectius del Desenvolupament Sostenible (ODS) definits per les Nacions Unides, la consecució dels quals s’ha de basar en la col·laboració publicoprivada”.
Per la seva banda, Jaime Lamo de Espinosa ha reclamat un pacte d’Estat sobre l’aigua al marge de qüestions polítiques i territorials, que recuperi el pla de connexió de conques per equilibrar la distribució dels recursos hídrics sota un criteri estrictament tècnic en uns moments en què el canvi climàtic exigeix una intervenció urgent.
“Avui resulta evident que Espanya necessita un gran pacte d’Estat sobre l’aigua que condueixi a un pla nacional de conques hidrogràfiques i, sobre aquesta base, a un altre pla nacional de regadius. I tot això, amb la perspectiva de diverses legislatures, que tregui del debat polític aquests temes tan essencials per a la vida econòmica i social d’Espanya”, assegura Lamo de Espinosa al seu informe.
“Espanya no és un país sec pel que fa al seu nivell de precipitacions i aigües subterrànies, sinó que ho és pel que fa a la seva distribució capritxosa. El problema es podria produir si no disposéssim d’aigua, però no és el cas. Per a una població d’una mica més de 44 milions d’habitants, l’escorriment anual del nostre país llança una dotació d’uns 2.500 m3/habitant i any, una xifra que podem comparar amb els 1.000 m3 que defineixen un índex ple de desenvolupament, incloent-hi les necessitats agrícoles i industrials. Hi ha aigua, incloses les aigües subterrànies. Pot ser que no l’hàgim sabut distribuir. Estem davant d’un problema de governança de l’aigua”, argumenta l’acadèmic.
En el seu informe, Lamo de Espinosa insta les diferents administracions i la comunitat científica a reflexionar sobre la conveniència de connectar les conques amb excedents (Nord, Duero, Tajo i Ebre) amb les que presenten escassetat (Pirineu Oriental, Xúquer, Segura, Guadalquivir i Sud), així com a la connexió entre Duero i Tajo i entre Tajo i Guadiana. Així mateix, reclama un increment substancial de la inversió de l’Estat en infraestructures hídriques.
“El nostre estrès hídric exigeix més eficiència en l’ús del recurs, més dotació d’embassaments, més inversions en manteniment i l’eliminació de pèrdues en les xarxes d’abastament. No obstant això, Espanya només inverteix en infraestructures de l’aigua un 0,11% del seu PIB, mentre que França, Itàlia, Alemanya o el Regne Unit, que no pateixen tant l’aridesa i l’estrès com Espanya, dupliquen aquest percentatge, amb un 0,25% del seu PIB.”
En l’acte, que ha tingut lloc a la seu de Foment del Treball a Barcelona, també hi han participat Jaime Gil Aluja, president de la RACEF, i els acadèmics Francesc Granell i Ramón Tamames. Aquests últims han ressaltat que els populismes que s’estan posant “de moda” a Espanya posen en risc un model que funciona amb criteris d’eficàcia i eficiència, i han considerat la necessitat de l’existència d’un regulador de l’aigua únic i independent a Espanya, com ja tenen altres països, com és el cas de Portugal.